ELS DINERS I LA CREACIÓ DE DINERS (com es fan)
Els diners en el món actual és una cosa bastant confosa. No és or. Ni tan sols és un dret que et donin or. És simplement "poder de compra". Ja sigui un paper moneda o un apunt al teu compte del banc, el que representa és el teu poder de compra.
Per això els bancs centrals estan tan obsessionats per la inflació. La seva missió fonamental s'ha convertit en aconseguir que aquests diners en circulació mantingui raonablement el seu poder de compra. Si hi ha molta inflació, llavors el poder de compra dels nostres diners disminueix a gran velocitat i els diners deixen de tenir valor; i tothom busca una alternativa, altra moneda, béns, or, el que sigui que no perdi "poder de compra" al mercat.
Els bancs centrals lluiten llavors contra la inflació regulant els tipus d'interès. Si aquests pugen la gent demana menys préstecs i baixa el consum provocant una baixada de preus dels béns de consum.
Però com es creen els diners?
Solem pensar en una màquina de fabricar bitllets, pero el 90 % del dinero que existe son meros apuntes contables en un banco. Quan traiem bitllets d'un banc aquest apunt disminueix en el banc i el banc et dóna un paper que substitueix a aquest apunt. El bitllet és aquest mateix apunt bancari traspassat a un paper, ni més ni menys. I els bancs centrals fabriquen aquests papers per vendre'ls als bancs per mitjà d'un altre apunt comptable (en el compte del banc baixa el saldo, en el del banc central augmenta el saldo) i que puguin donar-nos quan decidim tenir en un paper intercanviable el nostre apunt de poder de compra que teníem dipositat al banc.
I és que els nostres diners o poder de compra està en els bancs dipositat, l'hi hem prestat al banc perquè el guardi i ell ho inverteix i el presta a altres.
Suposem que jo et dono un massatge i tu no em pagues amb diners però em firmes un pagaré, un paper en el qual consta el teu deute. Ara suposem que jo page després amb aquest pagaré a una altra persona pels seus serveis o productes. El fet de ser acceptat aquest pagaré com a moneda de canvi implica que la seva creació equival a creació de diners. Al cap ia la fi els bitllets antics eren un pagaré; en ells posava escrit: ”El banco de España pagará al portador 100 pesetas” y la peseta, almenys abans, tenia el seu equivalent en grams d'or. El bitllet era un pagaré.
Pensem ara en el cas de demanar un préstec a un banc per comprar la casa del meu veí. El banc em el presta d'entre els diners que té en dipòsit (de moment no s'ha creat cap diners) però jo amb els diners page al meu veí per sa casa i ell ho diposita de nou al banc, doncs el banc segueix tenint els mateixos diners disponibles per a prestar de nou. Tècnicament no s'ha creat diners, però la realitat és que abans el banc tenia X diners en dipòsit, ni jo ni el meu veí teníem diners, i ara el banc té la mateixa quantitat en dipòsit, el meu veí té Y milers d'euros i jo tinc un deute de Y milers d'euros. El meu veí ha augmentat la seva capacitat de compra per la qual cosa a efectes pràctics s'ha creat diners del no-res. El meu deute signada per mi s'ha convertit en diners a punt per ser gastat.
Però què passa si el meu veí diposita els diners que li vaig donar en un altre banc? Llavors el meu banc té un problema, doncs no té diners per prestar a altres. Però això té fàcil solució, li ho demana prestat a l'altre banc a un tipus d'interès inferior al que em cobra a mi i ja en té de nou per a prestar. Aquest tipus d'interès és l'interbancari, el famós euríbor en el cas de la banca europea. L'efecte final en el cas que he plantejat és el mateix que en el cas d'un sol banc.
Mentre els diners es mogui dins del sistema bancari europeu o fins i tot "occidental" tot va bé, però la realitat és que part d'aquests diners surt fora d'aquest sistema. Importem petroli als països àrabs, es compren productes a la Xina, i aquests i molts altres països es dediquen a acumular reserves en divises, principalment en euros i dòlars. Això, entre altres coses, fa que hi hagi cert desequilibri en el mercat interbancari i que alguns bancs no trobin qui els presti per tornar a prestar. Llavors recorren al Banc Central, el BCE en el cas de la zona euro i la FED a USA, i li demanen prestat.
Entra en joc llavors aquest pou sense fons que és el banc central. El banc central presta diners a aquests bancs fent un simple apunt comptable, no necessita crear els bitllets. Els diners surt del "seu compte" i entra en el compte del banc que ho demana. Evidentment es tracta d'un préstec amb interessos. Acaba d'entrar en joc el tipus d'interès que marca el Banc Central. Aquests préstecs del banc central són una veritable creació de diners, doncs surten del no-res, del pou sense fons que és el compte del Banc Central.
El Banc Central té cura de no crear molts diners, de no donar molts d'aquests préstecs, doncs l'augment indiscriminat de diners en circulació provoca un consum desbocat i amb això un augment de la inflació per excés de demanda. Aquest augment d'inflació disminueix el poder de compra de la moneda, i la missió del Banc Central és mantenir el poder de compra de la moneda. Aquest és un motiu pel qual limita els préstecs.
Però no oblidem que tots aquests diners creats no son més que "deute". Els diners en circulació va creixent en forma de deute i gràcies al deute que les persones i les empreses van acumulant. No es crea d'una altra manera en el món occidental. Però la capacitat d'endeutar-té un límit. Si s'assoleix aquest límit la quantitat de diners en circulació s'estanca, el comerç deixa d'augmentar, el PIB s'estanca i la inflació tendeix a zero. Si la inflació baixa molt llavors el Banc Central baixa els tipus d'interès, el que fa que la capacitat d'endeutament torni a pujar, tornant a augmentar els préstecs. I així fins que els tipus d'interès siguin pràcticament zero i l'endeutament sigui màxim arribant a l'estancament total. Però si entra en joc un factor extern d'inflació com l'augment del preu del petroli, els tipus poden no baixar encara que siga necessari per mantenir un sa creixement del comerç.
Un altre factor és l'augment de població. Si augmenta la població, llavors hi ha més gent capaç de endeutar-se i si ho fan augmenta llavors la quantitat de diners en circulació. Si la població s'estanca la capacitat d'endeutar-s'estanca.
¿No us recorda això a Japó? Japó em sembla un cas interessant d'endeutament màxim per uns tipus gairebé zero i d'un estat també endeutat al màxim. I el que observem des de fa lustres és estancament i l'única esperança és augmentar les seves exportacions per augmentar la seva riquesa.
Naturalment hi ha més factors a tenir en compte. L'augment de la riquesa i per tant de la capacitat d'endeutar-nos és un important. Si augmenta la riquesa augmenta la capacitat d'endeutament i això permet la creació de diners en forma de deute. Les bombolles representen un augment de riquesa i un augment de capacitat d'endeutament, i les punxades de bombolles una destrucció de riquesa.
(A través d': “el dinero y su creación“ en relatividad.org)
